Feliç Sant Jordi a tots i totes!! Tot i que no he passat mai el dia dels enamorats amb parella, sempre el gaudeixo més que ningú!
He tingut el gran plaer de conèixer a Chuck Palahniuk escriptor de Al desnudo (última novel·la) i del famosíssim Club de la lucha. Molt simpàtic saludava, escrivia una dedicatòria en català i després es feia una foto amb cada fan. M’ha encantat.
Ara cap a casa després del cansament a seguir rebent més llibres i suposo que com cada any, una rosa del meu pare.
La puerta está entreabierta pero sé que él no está, los jueves siempre va al gimnasio. Traspaso el umbral y veo una nota esperándome. “Mira al armario” escrito con caligrafía impecable. En papel satinado encuentro una cámara nueva, mi cámara..
De repente todas las luces desaparecen y en medio de la densa oscuridad oigo unos pasos que se acercan. Unos dulces brazos me enredan y empieza a besarme el cuello con impaciencia. Manosea mis pechos, los mueve arriba y abajo sin parar. Me duele pero no quiero que pare… me enciende. Rayos de colores invaden la estancia: rojo, verde, azul… Deseo que su verde entre en mí y me haga gemir como nunca..
Puedo notar el suelo frío a mi espalda mientras rojo fuego me recorre el cuerpo. Poco a poco todo arde y como si de dos candelas se tratase, nos fundimos. Abriéndose paso, la sombra lo invade todo. Le aparto de mí y “¿Qué te pasa?” me pregunta confundido. Una sensación de pérdida y desazón me llena. Oigo a los vecinos gritar de rabia y placer. El repiqueteo del cabecero contra la pared se extiende entre mis venas, recorre mi cuerpo mezclada con mi sangre inundándome por completo. Me borro, me extiendo, me vuelvo liquida y polimorfa. De pronto una luz brillante me hace volver al suelo frío del comedor. “Déjame coger el trípode”. Hablo yo pero está no es mi voz. No son mis manos. No soy yo….
Todo se tiñe de amarillo y como si de un camino se tratase, me lleva hasta un gran cuchillo que me espera sobre la mesa de la cocina. Lo cojo, voy al comedor y sin pausa pero sin prisa se lo clavo. Repetidas veces. Una tras otra. El rojo carmín tiñe mi el cuerpo, las paredes y el suelo. Sus gritos son tan fuertes que no los oigo. Presa de la pasión y la locura me levanto, quito el flash, fijo el trípode y disparo.
Ja hi torno, de ple.
Vaig dir que ho evitaria però potser no ho intento prou, potser m’agrada viure així, potser li he començat a trobar el gust. És tot un espiral, quan hi entres costa sortir, no trobes el camí correcte i mentrestant, busques el teu petit racó de tranquil·litat. I si m’agrada? És un lloc petit, una mica fosc i no hi ha entrat mai ningú. A vegades m’hi estic tantes hores que oblido que els que no hi són no ho entenen i em demanen unes explicacions que no puc donar.
Ho hauria d’haver fet fa anys, concretament tres. És una mala decisió? No ho sabré fins que hi sigui, fins que torni. Fins que sigui gran i vegi que ho hauria d’haver fet millor, ser més normal. Però això ara no importa, perquè el raconet que fa anys que habito se’m comença a quedar massa petit i m’ofega. M’ofega tant que em costa respirar, ja no hi estic tranquil·la. I és per això que marxaré a Irlanda tot l’any que ve (curs escolar, vull dir) a fer d’au pair. A treure’m l’advanced. A ampliar el raconet o, si tot va bé, a sortir-ne ja d’una vegada i viure, que pel que diuen val molt la pena.
Per cert, JA ÉS PRIMAVERA! això sí que m’anima :)
Avui he fet la primera sortida amb el grup de gralles i percussió Timgrallers!
Estava realment nerviosa i no ho he fet massa bé (només em sabia tres cançons i no a la perfecció) però sembla que la gent s’ho ha passat molt bé! Estic contenta però espero millorar i poder fer un cercavila sencer.
…..i com qui no vol la cosa aquí estic altre vegada. Avui m’he llevat i de cop me n’he adonat: fa unes tres setmanes que no vaig a la universitat. Per què? Sincerament no en tinc ni idea, simplement cada dia pel matí no tinc ganes de llevar-me i anar-hi així que em quedo a casa, dins el llit, sense parlar amb ningú. Cap a les 12.40h em poso en marxa perquè el meu pare no em trobi a casa i a quarts de tres torno fent veure que la universitat ha anat genial i que estic molt cansada. Patètic.
Això ja m’ha passat dues vegades; la primera, vaig repetir primer de batxillerat. La segona, vaig deixar primer de carrera… aquest cop (dins del que cap) no és massa tard, encara estic a temps de demanar mil apunts i fer un gran esforç per posar-me al dia. Estic estudiant la carrera que m’agrada, en una universitat maca, els meus horaris son bons… quin és el problema?! No hi ha problema, hi he d’anar.
Prometo que demà em llevaré, em dutxaré i aniré a la universitat. Perquè ho he de fer, perquè si continuo així em perdré en el cercle viciós de l’odi, la mandra i la vergonya.
No vull tornar a passar per aquí.
Preguntar-nos perquè avui en dia encara llegim és complicat. Jo opino que les coses bones no passen mai de moda, no s’acaben, no es poden superar i per tant, duren sempre. Un llibre és una finestra a la imaginació, a la llibertat, però també a la cultura i l’aprenentatge. Evidentment cadascú té les seves raons pròpies però crec que aquest és el gran motiu de perquè els llibres no es deixen superar per les pel·lícules i les series.
Un llibre ens el fem nostre a mesura que ens hi endinsem, sentim el que el protagonista sent, escapem i viatgem per tot arreu, tenim sensacions agradables i resolem misteris com ningú. Un llibre ens pot durar més o menys, però sempre es viurà amb més intensitat que una pel·lícula perquè tu poses la veu als personatges, montes l’escenografia que creus més adient i imagines la banda sonora que sonaria mentre et visualitzes a tu fent l’acció. Com a mínim això és el que em passa a mi.
També gaudeixo llegint perquè ho puc fer a tot arreu i de maneres diferents. Perquè sovint em serveix per evadir-me dels problemes, per reflexionar, per viure allò que sé que mai passarà o, fins i tot, per imaginar-me que en sóc l’escriptora.
Un dels meus somnis és arribar a publicar un llibre (amb molt d’èxit o gens) i quan llegeixo m’agrada fixar-me amb com està escrit, la retòrica, la manera de descriure els personatges, els paisatges, els sentiments… si escriuen en primera persona, tercera, com ho fan, etc.
Tot en un llibre és important i és genial descobrir els detalls que fan que cada llibre sigui especial.
Ja he començat la nova carrera i de moment pinta moltbé! Estudis Literaris, here we go :)
Rivalitats, rivalitats importants i que no es poden deixar de banda, rivalitats que existeixen des de fa temps i que seguiran existint si no es fa res al respecte. Però sabeu una cosa? Avui és dia per oblidar aquesta part i d’estar orgullosos del nostre petit futur país, de la nostra llengua (el català), de la nostra cultura i dels nostres costums. Avui és la nostra diada, la diada de Catalunya.
No deixem que ningú ens digui qui som i qui deixem de ser! Sóm un poble unit que reclama el que és seu!
.
.
.
.
..
.
VISCA CATALUNYA!
Ja feia temps que pensava en fer alguna aparició per aquí però no havia trobat motius suficients fins ara.
Fa uns dies els meus cosins es van trobar uns gatets al seu jardí, es veu que portaven temps allà perquè ja tenen practicament dos mesos! va ser veure’ls i enamorar-me! Taaaant bonics!
Presento al Senyor Darcy, el més bonic de tots, el més elegant, orgullós, molt seu i reservat però, evidentment, un amor de gat! Li encanta jugar, fer petonets i estar amb gent.
És tan poruc que a vegades ni el veus, s’amaga i plora fins que el vas a buscar i poc a poc, s’acostuma a tu i juga com si res.
Feia anys que volia un gat com aquest, ensactament com aquest. I ja el tinc!! Estic totalment enamorada, m’encanta, m’encanta.
|
